diumenge, 15 d’agost del 2010

قارئة ألفنجان

جَلَسَت والخوفُ بعينيها تتأمَّلُ فنجاني المقلوب
قالت: يا ولدي.. لا تَحزَن فالحُبُّ عَليكَ هوَ المكتوب
يا ولدي، قد ماتَ شهيداً من ماتَ على دينِ المحبوب
فنجانك دنيا مرعبةٌ وحياتُكَ أسفارٌ وحروب..
ستُحِبُّ كثيراً يا ولدي.. وتموتُ كثيراً يا ولدي
وستعشقُ كُلَّ نساءِ الأرض.. وتَرجِعُ كالملكِ المغلوب
بحياتك يا ولدي امرأةٌ (2) عيناها، سبحانَ المعبود
فمُها مرسومٌ كالعنقود، ضحكتُها موسيقى و ورود
والشعر الغجري المجنون يسافر في كلّ الدنيا
قد تغدو امرأةٌ وحيدةٌ يهواها القلب .هي الدنيا
لكنَّ سماءكَ ممطرةٌ (2) وطريقكَ مسدودٌ.. مسدود
فحبيبةُ قلبكَ.. يا ولدي نائمةٌ في قصرٍ مرصود
من يطلبُ يَدَها..من يَدنو من سورِ حديقتها.. مفقود
من حاولَ فكَّ ضفائرها.. يا ولدي.. مفقودٌ.. مفقود
بصَّرتُ.. ونجَّمت كثيراً (2)
لكنّي.. لم أقرأ أبداً فنجاناً يشبهُ فنجانك
لم أعرف أبداً يا ولدي.. أحزاناً تشبهُ أحزانك
مقدُورُكَ.. أن تمشي أبداً في الحُبِّ.. على حدِّ الخنجر
وتظلَّ حزيناً كالصفصاف وتَظلَّ وحيداً كالأصداف
مقدورك أن تبقى مسجوًنا بين الماء وبين النار
فبرغم جميع حرائقه ...وبرغم جميع سوابقه...
وبرغم الحزن الساكن فينا ليل نهار
وبرغم الريح... ورغم الجوّ الماطر والإعصار
فالحبّ سيبقى يا ولدي أحلى الأقدار
ستفّتش عنها يا ولدي في كلّ مكان(2)
وستسأل عنها موج البحر وفيروز الشطآن
وتجوب بحارًا وبحارًا ... وتفيض دموعك أنهارًا...
وسيكبر حزنك حّتى يصبح أشجارًا
لكن سترجع يا ولدي مهزومًا مكسور الوجدان
وستعرف بعد رحيل العمر بأّنك كنت تطارد خيط دخان
فحبيبة قلبك ليس لها أرض أو وطن أو عنوان
ما أصعب أن تهوى امرأًة
ليس لها عنوان

LA VIDENTA DE LA TASSA
Ella va asseure's. I va contemplar, amb por, la tassa tombada.
Digué: Fill meu, no t'apenis doncs tens l'amor escrit damunt teu.
Fill meu, mor mártir qui es sacrifica per l'aimat .
La teva tassa és un món tenebrós i la teva vida és viatge i són camins..
Estimarás molt, fill meu i morirás molt, fill meu,
i estimarás totes les dones de la Terra.. i tornaràs com un rei vençut.
Hi ha una dona a la teva vida, fill meu, que són sos ulls una benedicció de Déu
Sa boca és perfilada con brot de raïm, el seu somriure és música i és la rosa
El cabell agitanat i esbojarrat viatja per tot l'Univers.
Potser vindrà una dona, sola, que t'estimi. És el món.
Però el teu cel és plujós i el teu camí barrat, barrat,
doncs l'amor del teu cor, fill meu, està dormint a un palau vigilat.
Qui demana sa mà, qui s'apropa a la tanca del seu jardí.. es perd.
Qui gosa desfer ses trenes, fill meu.... es perd...es perd...
He practicat molt amb la vidència i els astres,
pero jo... no he llegit mai una tassa semblant a ta tassa,
no he conegut mai, fill meu, una tristesa com ta tristesa.
El teu destí. . és caminar sempre en l'amor, pel tall del punyal
i romandre entristit com el salze i romandre sol com les petxines
El teu destí és restar pres entre l'aigua i el foc
doncs malgrat tots sos incendis , malgrat tot el seu passat
i malgrat la tristor que habita en nosaltres dia i nit
i malgrat el vent.. i malgrat el temps plujós i l'huracà,
l'amor roman, fill meu, el més dolç destí
La cercaràs, fill meu, per tot arreu
i preguntaràs per ella a les ones del mar i a la turquesa de les platges
i travesseràs mars i més mars i tes llàgrimes desbordaran els rius...
I la teva tristesa creixerà fins que es esdevingi en arbres.
Però tornaràs, fill meu, derrotat, amb el sentiment trencat
i t'adonaràs, passat el temps, que perseguíes un fil de fum.
Doncs el teu amor no té terra, no té pàtria, no té adreça.
Què dificil és estimar una dona,
fill meu, que no té adreça...