dimecres, 11 d’agost del 2010

سجل أنا عربي

محمود درويش

سجِّل! أنا عربي

ورقمُ بطاقتي خمسونَ ألفْ وأطفالي ثمانيةٌ
وتاسعهُم.. سيأتي بعدَ صيفْ
فهلْ تغضبْ؟

سجِّلْ أنا عربي
وأعملُ مع رفاقِ الكدحِ في محجرْ
وأطفالي ثمانيةٌ أسلُّ لهمْ رغيفَ الخبزِ،
والأثوابَ والدفترْ من الصخرِ
ولا أتوسَّلُ الصدقاتِ من بابِكْ
ولا أصغرْ أمامَ بلاطِ أعتابكْ
فهل تغضب؟

سجل أنا عربي أنا اسم بلا لقبِ
صبورٌ في بلادٍ كلُّ ما فيها يعيشُ بفورةِ الغضبِ
جذوري قبلَ ميلادِ الزمانِ رستْ ...
وقبلَ تفتّحِ الحقبِ وقبلَ السّروِ والزيتونِ
..
وقبلَ ترعرعِ العشبِ
أبي.. من أسرةِ المحراثِ لا من سادةٍ نجبِ
وجدّي كانَ فلاحاً بلا حسبٍ.. ولا نسبِ!
يعلّمني شموخَ الشمسِ قبلَ قراءةِ الكتبِ
وبيتي كوخُ ناطورٍ منَ الأعوادِ والقصبِ
فهل ترضيكَ منزلتي؟ أنا اسم بلا لقبِ



سجل أنا عربي
ولونُ الشعرِ.. فحميٌّ ولونُ العينِ.. بنيٌّ
وميزاتي على رأسي عقالٌ فوقَ كوفيّه
وكفّي صلبةٌ كالصخرِ تخمشُ من يلامسَها.

وعنواني أنا من قريةٍ عزلاءَ منسيّهْ
شوارعُها بلا أسماء وكلُّ رجالها في الحقلِ والمحجرْ
فهل تغضبْ؟

سجِّل أنا عربي
س
ُلبتَ كرومَ أجدادي وأرضاً كنتُ أفلحُها
أنا وجميعُ أولادي ولم تتركْ لنا.. ولكلِّ أحفادي
سوى هذي الصخورِ..
فهل ستأخذُها حكومتكمْ.. كما قيلا؟

سجِّل.. برأسِ الصفحةِ الأولى إذن
أنا لا أكرهُ الناسَ ولا أسطو على أحدٍ
ولكنّي.. إذا ما جعتُ آكلُ لحمَ مغتصبي
حذارِ.. حذارِ.. من جوعي ومن غضبي

أنا عربي

Escriu que sóc àrab!

i el número del meu carnet és el cinquanta mil,

que ja tinc vuit fills

i el nové arribarà a finals de l’estiu.

T’enfadaràs per això?

Escriu que sóc àrab!

i amb els meus camarades de dissort

treballo a la pedrera.

Per als meus vuit fills, arrenco de les roques

el rosegó de pa, els vestits i els llibres.

No demano almoina a la teva porta,

ni em rebaixo davant els teus esglaons.

T’enfadaràs per això?

Escriu que sóc àrab!

Sóc un nom sense cognom.

Espero, pacientment, en un país

on tot el que hi ha existeix iradament.

Vaig fer arrels abans del naixement dels temps,

abans de l’aparició de les eres, del xiprer i l’olivera,

abans de la primera herba.

El meu pare...de la família de l’arada

no pas de nobles senyors.

El meu avi era un camperol, sense títols ni noms.

La meva casa és una barraca de pagesos

feta de canyes i fustots:

et plau? Sense nom ni cognom.

Escriu que sóc àrab,

que tinc el cabell negre i els ulls bruns;

que, per a més detalls, em cobreixo el cap amb un mocador;

que les meves mans són dures com la roca

i que punxen si les toques.

I que m’agrada l’oli i la farigola.

Que visc en un poblet perdut, abandonat,

sense noms als carrers

i on tots els homes estan a la pedrera o al camp...

T’enfadaries per això?

Escriu que sóc àrab;

que em vas robar les vinyes del meu avi

i una terra que llauràvem, jo, amb tots els meus fills;

que només ens vas deixar aquestes roques...

No me les prendrà també el teu govern, com se sent dir...?

Escriu, doncs...

Escriu en el començament de la primera pàgina

que no odio a ningú ni a ningú prenc res.

Però, que si tinc gana, devoraré la carn de qui em robi

Compte, doncs !

Compte amb la meva fam, i amb la meva ràbia !