diumenge, 15 d’agost del 2010

قارئة ألفنجان

جَلَسَت والخوفُ بعينيها تتأمَّلُ فنجاني المقلوب
قالت: يا ولدي.. لا تَحزَن فالحُبُّ عَليكَ هوَ المكتوب
يا ولدي، قد ماتَ شهيداً من ماتَ على دينِ المحبوب
فنجانك دنيا مرعبةٌ وحياتُكَ أسفارٌ وحروب..
ستُحِبُّ كثيراً يا ولدي.. وتموتُ كثيراً يا ولدي
وستعشقُ كُلَّ نساءِ الأرض.. وتَرجِعُ كالملكِ المغلوب
بحياتك يا ولدي امرأةٌ (2) عيناها، سبحانَ المعبود
فمُها مرسومٌ كالعنقود، ضحكتُها موسيقى و ورود
والشعر الغجري المجنون يسافر في كلّ الدنيا
قد تغدو امرأةٌ وحيدةٌ يهواها القلب .هي الدنيا
لكنَّ سماءكَ ممطرةٌ (2) وطريقكَ مسدودٌ.. مسدود
فحبيبةُ قلبكَ.. يا ولدي نائمةٌ في قصرٍ مرصود
من يطلبُ يَدَها..من يَدنو من سورِ حديقتها.. مفقود
من حاولَ فكَّ ضفائرها.. يا ولدي.. مفقودٌ.. مفقود
بصَّرتُ.. ونجَّمت كثيراً (2)
لكنّي.. لم أقرأ أبداً فنجاناً يشبهُ فنجانك
لم أعرف أبداً يا ولدي.. أحزاناً تشبهُ أحزانك
مقدُورُكَ.. أن تمشي أبداً في الحُبِّ.. على حدِّ الخنجر
وتظلَّ حزيناً كالصفصاف وتَظلَّ وحيداً كالأصداف
مقدورك أن تبقى مسجوًنا بين الماء وبين النار
فبرغم جميع حرائقه ...وبرغم جميع سوابقه...
وبرغم الحزن الساكن فينا ليل نهار
وبرغم الريح... ورغم الجوّ الماطر والإعصار
فالحبّ سيبقى يا ولدي أحلى الأقدار
ستفّتش عنها يا ولدي في كلّ مكان(2)
وستسأل عنها موج البحر وفيروز الشطآن
وتجوب بحارًا وبحارًا ... وتفيض دموعك أنهارًا...
وسيكبر حزنك حّتى يصبح أشجارًا
لكن سترجع يا ولدي مهزومًا مكسور الوجدان
وستعرف بعد رحيل العمر بأّنك كنت تطارد خيط دخان
فحبيبة قلبك ليس لها أرض أو وطن أو عنوان
ما أصعب أن تهوى امرأًة
ليس لها عنوان

LA VIDENTA DE LA TASSA
Ella va asseure's. I va contemplar, amb por, la tassa tombada.
Digué: Fill meu, no t'apenis doncs tens l'amor escrit damunt teu.
Fill meu, mor mártir qui es sacrifica per l'aimat .
La teva tassa és un món tenebrós i la teva vida és viatge i són camins..
Estimarás molt, fill meu i morirás molt, fill meu,
i estimarás totes les dones de la Terra.. i tornaràs com un rei vençut.
Hi ha una dona a la teva vida, fill meu, que són sos ulls una benedicció de Déu
Sa boca és perfilada con brot de raïm, el seu somriure és música i és la rosa
El cabell agitanat i esbojarrat viatja per tot l'Univers.
Potser vindrà una dona, sola, que t'estimi. És el món.
Però el teu cel és plujós i el teu camí barrat, barrat,
doncs l'amor del teu cor, fill meu, està dormint a un palau vigilat.
Qui demana sa mà, qui s'apropa a la tanca del seu jardí.. es perd.
Qui gosa desfer ses trenes, fill meu.... es perd...es perd...
He practicat molt amb la vidència i els astres,
pero jo... no he llegit mai una tassa semblant a ta tassa,
no he conegut mai, fill meu, una tristesa com ta tristesa.
El teu destí. . és caminar sempre en l'amor, pel tall del punyal
i romandre entristit com el salze i romandre sol com les petxines
El teu destí és restar pres entre l'aigua i el foc
doncs malgrat tots sos incendis , malgrat tot el seu passat
i malgrat la tristor que habita en nosaltres dia i nit
i malgrat el vent.. i malgrat el temps plujós i l'huracà,
l'amor roman, fill meu, el més dolç destí
La cercaràs, fill meu, per tot arreu
i preguntaràs per ella a les ones del mar i a la turquesa de les platges
i travesseràs mars i més mars i tes llàgrimes desbordaran els rius...
I la teva tristesa creixerà fins que es esdevingi en arbres.
Però tornaràs, fill meu, derrotat, amb el sentiment trencat
i t'adonaràs, passat el temps, que perseguíes un fil de fum.
Doncs el teu amor no té terra, no té pàtria, no té adreça.
Què dificil és estimar una dona,
fill meu, que no té adreça...

dimecres, 11 d’agost del 2010

اختاري

إختاري

إني خيَّرتُكِ فاختاري

ما بينَ الموتِ على صدري..

أو فوقَ دفاترِ أشعاري..

إختاري الحبَّ.. أو اللاحبَّ

فجُبنٌ ألا تختاري..

لا توجدُ منطقةٌ وسطى

ما بينَ الجنّةِ والنارِ..

إرمي أوراقكِ كاملةً..

وسأرضى عن أيِّ قرارِ..

قولي. إنفعلي. إنفجري

لا تقفي مثلَ المسمارِ..

لا يمكنُ أن أبقى أبداً

كالقشّةِ تحتَ الأمطارِ

إختاري قدراً بين اثنينِ

وما أعنفَها أقداري..

مُرهقةٌ أنتِ.. وخائفةٌ

وطويلٌ جداً.. مشواري

غوصي في البحرِ.. أو ابتعدي

لا بحرٌ من غيرِ دوارِ..

الحبُّ مواجهةٌ كبرى

إبحارٌ ضدَّ التيارِ

صَلبٌ.. وعذابٌ.. ودموعٌ

ورحيلٌ بينَ الأقمارِ..

يقتُلني جبنُكِ يا امرأةً

تتسلى من خلفِ ستارِ..

إني لا أؤمنُ في حبٍّ..

لا يحملُ نزقَ الثوارِ..

لا يكسرُ كلَّ الأسوارِ

لا يضربُ مثلَ الإعصارِ..

آهٍ.. لو حبُّكِ يبلعُني

يقلعُني.. مثلَ الإعصارِ..

إنّي خيرتك.. فاختاري

ما بينَ الموتِ على صدري

أو فوقَ دفاترِ أشعاري

لا توجدُ منطقةٌ وسطى

ما بينَ الجنّةِ والنّارِ..

نزار كباني

Escull !

T’he donat a escollir, doncs escull

entre morí sobre el meu pit

o sobre el meu quadern de poesía…

Escull l’amor o el no-amor

doncs és de covards no escollir…

No hi ha una zona mitjana

entre el paradís i l’infern..

Llança totes tes cartes

i acceptaré qualsevol decisió

Digues, commou-te, explota!

No et plantis com un clau…

No em puc quedar sempre

com la canya sota la pluja.

Escull un destí entre dos,

O quan violent és el meu destí…

Estàs exhausta i atemorida

i el meu trajecte és molt llarg

Llença't al mar ... o allunya't

no hi cap mar sense turbulències...
L'amor és el més gran contrincant

Navego contra corrent:
Crucifixió, tortura, llàgrimes
i èxode entre les dues llunes.
La teva covardia em mata, dona,

jugant darrere la cortina.

Jo no crec en un amor

que no té la rauxa de la revolució,

que no trenca totes les muralles,

que no batega com l'huracà,


Ah, si el teu amor em devora,

em derrota, com l'huracà

T’he donat a escollir, doncs escull

entre morí sobre el meu pit

o sobre el meu quadern de poesía…

No hi ha una zona mitjana

entre el paradís i l’infern..

سجل أنا عربي

محمود درويش

سجِّل! أنا عربي

ورقمُ بطاقتي خمسونَ ألفْ وأطفالي ثمانيةٌ
وتاسعهُم.. سيأتي بعدَ صيفْ
فهلْ تغضبْ؟

سجِّلْ أنا عربي
وأعملُ مع رفاقِ الكدحِ في محجرْ
وأطفالي ثمانيةٌ أسلُّ لهمْ رغيفَ الخبزِ،
والأثوابَ والدفترْ من الصخرِ
ولا أتوسَّلُ الصدقاتِ من بابِكْ
ولا أصغرْ أمامَ بلاطِ أعتابكْ
فهل تغضب؟

سجل أنا عربي أنا اسم بلا لقبِ
صبورٌ في بلادٍ كلُّ ما فيها يعيشُ بفورةِ الغضبِ
جذوري قبلَ ميلادِ الزمانِ رستْ ...
وقبلَ تفتّحِ الحقبِ وقبلَ السّروِ والزيتونِ
..
وقبلَ ترعرعِ العشبِ
أبي.. من أسرةِ المحراثِ لا من سادةٍ نجبِ
وجدّي كانَ فلاحاً بلا حسبٍ.. ولا نسبِ!
يعلّمني شموخَ الشمسِ قبلَ قراءةِ الكتبِ
وبيتي كوخُ ناطورٍ منَ الأعوادِ والقصبِ
فهل ترضيكَ منزلتي؟ أنا اسم بلا لقبِ



سجل أنا عربي
ولونُ الشعرِ.. فحميٌّ ولونُ العينِ.. بنيٌّ
وميزاتي على رأسي عقالٌ فوقَ كوفيّه
وكفّي صلبةٌ كالصخرِ تخمشُ من يلامسَها.

وعنواني أنا من قريةٍ عزلاءَ منسيّهْ
شوارعُها بلا أسماء وكلُّ رجالها في الحقلِ والمحجرْ
فهل تغضبْ؟

سجِّل أنا عربي
س
ُلبتَ كرومَ أجدادي وأرضاً كنتُ أفلحُها
أنا وجميعُ أولادي ولم تتركْ لنا.. ولكلِّ أحفادي
سوى هذي الصخورِ..
فهل ستأخذُها حكومتكمْ.. كما قيلا؟

سجِّل.. برأسِ الصفحةِ الأولى إذن
أنا لا أكرهُ الناسَ ولا أسطو على أحدٍ
ولكنّي.. إذا ما جعتُ آكلُ لحمَ مغتصبي
حذارِ.. حذارِ.. من جوعي ومن غضبي

أنا عربي

Escriu que sóc àrab!

i el número del meu carnet és el cinquanta mil,

que ja tinc vuit fills

i el nové arribarà a finals de l’estiu.

T’enfadaràs per això?

Escriu que sóc àrab!

i amb els meus camarades de dissort

treballo a la pedrera.

Per als meus vuit fills, arrenco de les roques

el rosegó de pa, els vestits i els llibres.

No demano almoina a la teva porta,

ni em rebaixo davant els teus esglaons.

T’enfadaràs per això?

Escriu que sóc àrab!

Sóc un nom sense cognom.

Espero, pacientment, en un país

on tot el que hi ha existeix iradament.

Vaig fer arrels abans del naixement dels temps,

abans de l’aparició de les eres, del xiprer i l’olivera,

abans de la primera herba.

El meu pare...de la família de l’arada

no pas de nobles senyors.

El meu avi era un camperol, sense títols ni noms.

La meva casa és una barraca de pagesos

feta de canyes i fustots:

et plau? Sense nom ni cognom.

Escriu que sóc àrab,

que tinc el cabell negre i els ulls bruns;

que, per a més detalls, em cobreixo el cap amb un mocador;

que les meves mans són dures com la roca

i que punxen si les toques.

I que m’agrada l’oli i la farigola.

Que visc en un poblet perdut, abandonat,

sense noms als carrers

i on tots els homes estan a la pedrera o al camp...

T’enfadaries per això?

Escriu que sóc àrab;

que em vas robar les vinyes del meu avi

i una terra que llauràvem, jo, amb tots els meus fills;

que només ens vas deixar aquestes roques...

No me les prendrà també el teu govern, com se sent dir...?

Escriu, doncs...

Escriu en el començament de la primera pàgina

que no odio a ningú ni a ningú prenc res.

Però, que si tinc gana, devoraré la carn de qui em robi

Compte, doncs !

Compte amb la meva fam, i amb la meva ràbia !