LA LLEGENDA DE L'ANY NOU

أسطورة العام الجديد

 وُلِدَ العامُ الجَديدُ  ..

صَرَخَ كأيّ طِفْلٌ  يَرى النُورَ للمرةِ الأُوْلى  فَرَقَّ لَهُ قَلْبُ القَمَرِ :

  ـ  "سأُرْضِعُكَ حَتَّى تَكْبُرُ"

لَسَعَهُ البَرْدُ فَصَرَخَ مُجَدَّداً لَكِنَ الشَمْسُ تَدَخَّلَتْ :

  ـ  "إلَيّكَ بَعَضَ الدِّفْءِ .. إنَّ لِي قَلْبَاً عَلى أيّ حالٍ"

داعَبَتْهُ الرِّيّحُ وغَنَّتْ لَهُ الطُّيّورُ ..

وعِنْدَما أَساءَ لَهُ العَطَشُ تَبَرَّعَت السُّحُبُ بِالمَطَرِ السَّخي ..

صارَ يافِعاً جَمِيلُ الصُّورة :

ـ  "الآن سَتَقَابَلُ البَشَرَ .. سَتَعَيّشُ مَعَهُم ..

تُولِدُ في السَّماءِ وتَمُوتُ في الأَرْضِ .. هذا قَدَرَكَ"

قالَتْ لَهُ الدُّنِيّا وانْصَرَفَتْ دُونَ وَداعِ .

نَزَلَ مِنَ عَلْيائِهِ .. تَجَوَلَ في دُرُوبِ الأَرْضِ ..  

أساءَ إلَيّهِ غُبارُ الأَزِقَّةِ ولَوَّثَ دُخانُ المَصانِعِ رَئِتِيهِ ..

كانَتْ الحُرُوبُ المُتَتالِيةِ تَحْرِقُ كلِّ يَوُمٍ قِطعَةٍ مِنْهُ

فِيما كان الخَوَنَةُ يَبِيعَونَ أَعْضاءَهُ  لِهَوَّاةِ الآثارِ النادِرةِ ..

والفاسِدونُ يَزْنُونَ بِهِ لِمُجَرَّدِ المُتْعَةِ ..

والتِّجارُ  يَقايَّضُون بِهِ السِلْعِ النَّادِرةِ ..

والسِّفْلةُ يَشْهَدُونَ ضِدَّهُ زُوراً فى المُحاكِمِ الشَرْعِيَّةِ

وأَنْصَافَ المُثَقَفِينُ يَغْتابُونَهُ في الصُحُفِ الرَّدِيئةِ ..

والجَزارُونُ يَذْبَحُونَهُ عَلَى مَهْلٍ .

عَاد لِلْصِراخِ ..

مُجَدَّداً عَاد يَصْرَخُ .. لَكِنَ أَحَدَاً لَمْ يَسْمَعْهُ ..

حَتَّى هَذِهِ اللَّحْظَةِ لا زالَ يَصْرَخُ ويَمُوتُ بَعَضاً مِنْهُ كلُّّ يومٌ

 بَينَما يَغْزُو الشَّيِّبُ رَأْسِهِ ويأَكُلُ الصَّدَأ صَدْرِهِ

ويُلَوِثُ دُخَانُ المَصانِعِ رَئتِيِهِ .

LA LLEGENDA DE L’ANY NOU

L’any nou va venir al món.

Plorà, com qualsevol nadó que veu la llum per primer cop.

Es commugué el cor de la lluna:

“Jo t’alletaré fins que siguis gran”.

El mossegà el fred i va tornar a plorar.

El sol s’hi va posar:

“Aquí tens una mica de calor. Jo tinc cor en qualsevol cas”.

El vent l’acaricià i els ocells li vàren cantar.

I, quan la set el fèu sofrir, els núvols li oferiren una pluja generosa.

Ell esdevingué un bell adolescent.

“Ara aniràs a trobar amb els humans. Viuràs amb ells...

néixer al cel i morir a la terra: aquest és el teu destí”.

Així parlà l’Univers, abans de retirar-se sense un adéu.

Ell va descendir de les altures...

Va recòrrer els camins de la terra. La pols dels carrers el ferí

i el fum de les fàbriques li embussà els pulmons.

Les contínues guerres cremàven, cada dia, alguna cosa d’ell.

Els bandits venien els seus òrgans als afeccionats a les peces rares,

i els depravats el violàren pel pur plaer.

Els mercaders el bescanviàven per bens preciosos,

els cràpules testimoniàven falsament en contra d’ell als tribunals

i els pseudo lletrats el difamàven en diaris abjectes....

Fins i tot els carnissers, l’escorxàren a plaer.

Retornà al plor.

Novament es posà a plorar... però ningú no el va sentir.

Des de llavors no ha parat de plorar...

i de morir, cada dia una mica més,

mentre els cabells blancs guanyen el seu crani,

el rovell rosega el seu pit

i el fum de les fàbriques embussa els seus pulmons.